Entrevista a Guillem Gisbert, líder de Manel

    

   Amb 31 anys, Guillem Gisbert Puig és vocalista, guitarrista, ukelelista, compositor de la gran majoria de ses cançons des grup català Manel, i una des ses cares més conegudes d'es rock català. A pesar d'aquest fet, quan li toca xerrar, no li trobam ni rastre de sa clàsica actitud rockstar. I és que xerram amb una anti-estrella.

Fotografia d'en Guillem Gisbert (31) presa an es Bar Alegría de Barcelona.

De petit què volies ser?

No vaig tenir mai una vocació molt clara. Tampoc ho era la música. Vaig estudiar Periodisme, perquè em permetia abarcar coses molt distintes, però jo em dedico a la música per casualitat.

Com recordes es teu primer contacte amb una guitarra?

Sempre he tocat la guitarra d'oïdes, i no en tenc ni punyetera idea de solfeig. Les cançons ja eren allà, però no pensava ni en el procés creatiu ni en què seria un ofici.

Quins records tens d'es temps de pati a escola?

(S'ho pensa). Era un extrem més o menys digne. Jugava a futbol amb els amics de la classe. Durant una època també em va pegar per jugar a bàsquet. Lo típic.

Encara mantens s'interés per es futbol?

Amb els anys, arribes als trenta i penses: "He de fer esport!". Així que em vaig apuntar a un equip durant sis mesos i, hòstia! Corrs a buscar la pilota, fas un sprint i flipes. Em vaig cansar moltíssim -de marejar-me, eh?- i vaig haver de demanar el canvi. Ara faig bicicleta, que és un esforç distint.

Què t'agrada des ciclisme? 

El gaudeixes d'una manera molt més global. No és tant aquella sensació d'equip -i d'incondicional- de l'aficionat de futbol. És molt més fàcil trair a un corredor que a un equip de futbol.

Es futbol és un bon material per a fer cançons? 

La cançó d'en Serrat de Kubala és guai per com descriu la jugada: "la para amb el cap, l'abaixa amb el pit, l'adorm amb l'esquerra, ...". Després està aquella de Los Planetas: "He puesto la tele y había un partido y Mendieta ha marcado un golazo realmente increíble".

Un hit generacional?

Sí. És una cançó sobre un paio que es troba a casa avorrit mirant la tele. Però el futbol funciona molt bé com a element de cultura popular. I després hi ha un grup... [consulta es seu iPhone] The Wedding Presents! que tenen un àlbum de 1987 que es diu 'George Best'.

Sortir a un escenari requereix ser un poc cara dura?

Sí, però també hi ha grans tímids que pugen a sobre d'un escenari.

Tu ho ets?

No sóc ni excepcionalment tímid ni molt extrovertit. Però a l'escenari és bastant diferent. No és com una relació interpersonal amb una altra persona. És una relació que tens amb un element molt més abstracte, que és el públic.

Ho vius amb naturalitat?

Home, et genera un poc de tensió. Pots desafinar de collons, oblidar-te de la lletra, ... però, en el fons també, si t'equivoques no passa res, no? D'acord, sí, m'he equivocat. Però no tot té per què ser perfecte.

No te fa por fer-te major?

No. Procuraré mantenir la dignitat tant com pugui. Intentar campejar un poc el temporal (rialles).

Te reconeixes an es teus pares?

Els meus avis tenien unes ceràmiques que deien: "Amb quatre anys, el pare ho era tot. Amb vint, el pare no en tenia ni puta idea... I ara que en tenc setanta: Hòstia! Quanta raó tenia el pare". Hi ha alguna cosa d'això.

Tenir una banda és com tenir una relació?

No. Tenir una banda és quedar amb uns amics amb els que et veus molt... amb dies bons i dies dolents. Hi ha dies amb alguna esbroncada, però vas tirant.

Com t'imagines de major?

És difícil mirar-se a deu anys de vista. A saber què se'm passarà pel cap quan en tengui quaranta! Ma vida no és una alegria constant. Però tinc la sort de fer, d'una passió meva, la meva feina.

Concert de Manel an es Palau de la Música (Barcelona) de dia 18-I-2010.

*Aquesta entrevista ha estat transcrita respectant ses distintes modalitats d'ambdós interlocutors emprades a s'exercici oral.